Resumo
La present tesi és un estudi sobre la realitat arquitectònica de Barcelona, entre 1949 i 1964, la qual adapta el seu modus operandi de l’imaginari arquitectònic milanès, i que es caracteritza substancialment per la voluntat de recuperació de la història –perduda amb la dictadura-, la connexió de l’individu amb el seu jo més intern, i per la consciència de pertinença al context mediterrani. Les vicissituds de l’acomodació duta a terme pels arquitectes de la ciutat comtal, en especial del Grup R, i tot admirant els homòlegs milanesos Rogers, Gardella i Albini, dóna lloc a l’expressió d’un gènere que és específic d’aquest territori mediterrani i només durant el període històric tractat: el Regionalisme Crític Mediterrani. El concepte Regionalisme Crític és entès per Kenneth Frampton, el seu teoritzador, com una actitud que en cap cas pot ser considerada un estil en tant que la seva raó de ser li ho impedeix; és aplicable a qualsevol interstici que pertanyi a un context descentralitzat i per això se’l pot tractar de genèric. El Regionalisme Crític Mediterrani, en canvi, per la seva pertinença a un lloc físic concret, determinat i únic, pren força i va més enllà de la categoria crítica. La importància que per aquest regionalisme té l’estudi del context –històric, geogràfic, cultural i socio-polític-, així com la detecció de les necessitats reals i concretes de l’ésser humà que hi habita –l’ésser-en-el-lloc heideggerià-, transforma un concepte que podria ser estrictament arquitectònic en quelcom interdisciplinari. Així, l’estudi del pensament arquitectònic, de la situació socio-política, de l’anàlisi topogràfica, dels vincles entre els arquitectes d’ambdues ciutats, i de l’observació metodològica de les seves obres, ha permès al Regionalisme Crític Mediterrani detectar un canvi de paradigma respecte dels gèneres arquitectònics que s’havien considerat o, fins i tot, imposat, fins llavors.
Ver tesis
