Resumo
“Probablemente. no serán muchos los que, fuera de la profesión, reconozcan en Albert Viaplana al autor de algunas de las referencias de la Barcelona contemporánea. Sin embargo, su trayectoria … ha dejado una fuerte impronta en la ciudad, no sólo por su insoslayable vocación renovadora, sino por una manera de entender el espacio público que no hacia concesiones al capital, pero tampoco a los gustos populares.” (2014, 163:6) Aquesta nota, publicada al número 163 de la revista “Arquitectura Viva”, és una de les múltiples necrològiques aparegudes el maig de 201 4, en motiu de la mort de l’arquitecte Albert Viaplana. Certament, podem destacar de la seva arquitectura una insistent voluntat renovadora i innovadora. Una innovació caracteritzada per la proposició de noves estratègies de projecte d’una marcada conceptualització i abstracció, sorgides com a trencament de tot allò anterior, primer a través d’una sèrie de concursos a finals dels setanta, i més tard, duran! els vuitanta i noranta, a través d’una sèrie d’intervencions a l’espai públic focalitzades en punts estratègics de la ciutat de Barcelona. La tesi presentada ve a argumentar que darrera aquesta aparença conceptual i abstracta reconeguda hi ha una dimensió complementària d’ofici que encara no ha estat tractada amb profunditat i que és precisament la que aquest document posarà en valor. S’expressarà i il·lustrarà doncs, d’una banda, el domini tècnic i rigor adquirits en el periode d’aprenentatge i formació de l’arquitecte sota el guiatge i tutela d’Antoni de Moragas i Gallissà (amb qui va col·laborar durant vuit anys mentre cursava els estudis d’aparellador i arquitectura). De l’altra banda, s’analitzaran aquelles àrees emblemàtiques de l’entorn barceloni que van donar a Viaplana el marc idoni per a la recerca i indagació de nous llenguatges i noves estratègies arquitectòniques. Sota ambdues perspectives podrem reconstruir els processos característics d’un personatge que es movia entre l’ofici i l’art, que es movia en una dualitat permanent, a la recerca d’allò substantiu, d’allò que li permetés avançar i progressar en arquitectura
Ver tesis
