Resumen
La tesi explora la figura i l’obra de l’arquitecte català Xavier Busquets Sindreu (1917-1990), tot centrant-se en les seves primeres etapes professionals, l’excepcional experiència laboral i formativa que visqué a São Paulo entre 1951 i 1955, i com adaptà aquest coneixement a la realitat catalana de l’època quan tornà a Barcelona. La recerca s’ha recolzat principalment en l’estudi del fons documental dipositat a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, un valuós material amb bona part de les obres que Busquets bastí. L’apropament a la complexa realitat paulista dels anys 1950s s’ha efectuat a partir de fonts secundàries. Per tal de contextualitzar altres aspectes de la seva biografia, s’ha investigat en altres institucions, com ara l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, el Monestir de Montserrat o el Ministeri de l’Exèrcit. En no tenir Busquets descendents directes i haver-se destruït la seva documentació més personal, també s’ha buscat el testimoni de persones que el van conèixer professionalment o formaren part del seu cercle familiar. Fill del conegut arquitecte Guillem Busquets Vautravers i de Maria Sindreu i Oliva, integrants de la burgesia barcelonina de principi del s. XX, Busquets creixé en un ambient familiar germanòfil caracteritzat pel domini d’idiomes i les inquietuds intel·lectuals i artístiques. Però la seva trajectòria acadèmica fou inconstant i es veié interrompuda en diverses ocasions per una controvertida participació a la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. Acabada la guerra, assolit el títol d’arquitecte i arribat al Brasil, Busquets pogué treballar amb dos reconeguts professionals de l’arquitectura internacional: el polonès Lucjan Korngold i l’alemany Adolf Franz Heep, procedents d’una sòlida branca de la modernitat arquitectònica europea com a deixebles de mestres incontestables com Adolf Meyer o Le Corbusier. Havent viscut l’impuls vibrant de São Paulo i participat en projectes com els dels edificis Lausanne, Lucerna i Araraúnas, Busquets va haver de traslladar posteriorment a Catalunya les lliçons d’aquesta experiència formativa, modulant aquest singular bagatge de partença i encetant un procés d’adaptació i consolidació a la cerca d’una praxi professional pròpia. Això propiciaria obres significatives, com ara el polígon d’habitatge de Bellvitge, les cases residencials dels carrer Escoles Pies, Dalmases o Carulla a Barcelona i també una col·lecció d’edificis corporatius, entre ells les seus del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a la Plaça Nova, de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat i de Mutua General de Seguros a la Diagonal, la farmacèutica Sandoz a la Gran Via de les Corts Catalanes, la Société Générale de Banque a la Plaça Catalunya, o d’Hispano Olivetti a Madrid. Aquestes obres anirien acompanyades d’altres fets notables, com ara la participació de Busquets en un dels primers meetings del Team X, la III Bienal Hispanoamericana de Arte i la fundació del primer Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona, o la seva col·lecció de peces d’art, pensada per a vestir els singulars espais de la seva pròpia llar. Arquitecte culte, cosmopolita i atent a l’actualitat internacional, Busquets practicà una arquitectura de vegades mestissa i heterodoxa que planteja temes com la modernització del despatx d`arquitectura, el paper de les arts a l’arquitectura, el bagatge del racionalisme europeu, els esforços de racionalització i industrialització de la construcció o la referència tecnològica a l’International Style d’arrel nord-americana, entre d’altres, i que no sempre ha estat fàcil d’encaixar en el relat local de l’arquitectura moderna catalana de la segona meitat del segle XX. Però per aquestes i altres raons que la tesi prova de mostrar, es defensa que l’obra de Busquets
Ver tesis
