Resumen
La tesi s’inicia amb una pregunta concreta: Com arriba el moviment modern a Mallorca? A principis del segle XX, el nombre d’arquitectes illencs és molt reduït. Cronològicament en podem destriar dos grups: El primer està format per arquitectes que obtenen el títol entre el 1899 i el 1906. Pràcticament tots es titulen a l’escola de Madrid. Es mouen entre l’eclecticisme de principis de segle i l’incipient modernisme. Són: G. Bennàzar, J. Aleñà, J. Alomar, G. Reynés i F. Roca. El segon grup es titula a partir del 1919, la major part ho fa a l’escola de Barcelona. Són estudiants educats en la postguerra, que ja han sentit a parlar de l’arquitectura racionalista que es practica arreu d’Europa. Inicien la seva pràctica dins la dècada dels anys vint i, per tant, més propers a les arquitectures modernes. Són: C. Garau, J. Olesa, E. Juncosa, F. Casas, G. Muntaner, G. Alomar i A. Roca. Entre un i altre grup passen tretze anys. Un buit cronològic enorme, on l’únic arquitecte mallorquí titulat és Guillem Forteza Pinya. Forteza estudia a l’escola de Barcelona i acaba la carrera a finals de l’any 1917. La seva condició d’arquitecte frontissa ens ajuda a entendre el procés de transformació que sofreix l’arquitectura mallorquina entre els anys vint i trenta del segle passat. Guillem Forteza té una vida cronològicament particular i acotada. Neix al 1892, es titula al 1917 i mor al 1943. La seva etapa professional es condensa en un quart de segle, que coincideix amb el període més intens de la recent història de l’arquitectura. De tota la seva polièdrica biografia professional destaca un fet: el 1921 és nomenat Arquitecte Director de Construccions Escolars de l’Estat a Balears. Aquest càrrec dóna peu a més d’un centenar de projectes escolars, compresos entre 1921 i 1940. S’analitzen aquests projectes un a un, per entendre, des de dins, els mecanismes projectuals de cada proposta. En podem distingir dos models: En primer lloc, veiem escoles tradicionals, regionals. Són de planta simètrica, de volumetria compacte i organització centrípeta. S’organitzen les aules al voltant d’un pati, entès com una aula més a l’aire lliure. Aquest pati és hereu de la tradició arquitectònica local i solució a temes pedagògics i higiènics. En segon lloc, en l’obra de Forteza, es distingeixen els grups escolars clarament lligats al moviment modern. Són de planta asimètrica, de volumetria dispersa i d’organització centrífuga. La coberta plana s’imposa a la tradicional coberta de teula. El pla preval sobre el relleu. Les grans superfícies vidriades s’imposen a les petites finestres. S’anul.la qualsevol tipus d’element decoratiu. S’imposa l’asimetria, les visions en escorç i el joc de volums. Analitzats i estudiats tots els projectes escolars de Forteza, la tesi es desplaça cronològicament fins a la tercera i quarta dècada del segle XX. La tesi no es conforma en entendre el pensament de Forteza, sinó que mira amb els seus propis ulls. No observa passivament desde la distància sinó que entra al número 17 del carrer de Sant Bartomeu de Palma i, des d’allà, descobreix les condicions personals i íntimes en les que es produeix l’arquitectura de Forteza. La tesi entèn que aquestes condicions són indeslligables dels seus resultats professionals. La tesi, a través de diferents articles, complets en sí mateixos i relacionats entre ells, articula el coneixement assolit. Destaca la tasca dels col•laboradors de Forteza. Demostra la procedència de la seva arquitectura. Posa de relleu algunes condicions personals de l’arquitecte, com ara la seva malaltia o els seus viatges. Destaca un nou personatge i demostra la seva autoria en molts dels projectes apareguts desde 1931. La tesi fa caure la llum sobre una altra persona, íntimament relacionada amb l’ambient europeu. La tesi demostra una via per la qual l’arquitectura moderna s’escola dins el despatx de Guillem Forteza. La tesi dóna una nova resposta (segurament n’hi ha d’altres) exacta i precisa a la pregunta que inicialment ens hem formulat.
Ver tesis
