Resumen
Al marge de les nombrosíssimes contribucions interpretatives que la historiografia recent aporta com a l’estat de l’art sobre la participació de la Secció Alemanya a la Exposició Internacional de Barcelona de 1929, la present tesis doctoral ofereix una mirada objectiva dels fets que van esdevenir entre les primeres temptatives de partició per part del govern alemany d’octubre de 1927 i la liquidació final a la tardor de 1930. Una narració que es desplega en tres volums -Espai i Temps, Arquitectura i Desmuntant la Secció Alemanya- en una seqüència que reconstrueix la totalitat de les intervencions de Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich, en un nou recorregut circular i obert per la Muntanya de Montjuïc. La intenció és calibrar la participació i pes de figures com Georg von Schnitzler, així com l’autoria de Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich en una suspensió temporal de l’obra d’art similar a les paraules de Marcel Duchamp: in advance, in retard. Cap a la definició d’un mètode a on el llegat de la història de l’arquitectura va oferir a Mies i Reich un inventari per la definició d’un nou ordre dins dels 8 Palaus existents alhora que els dos extrems -els 2 Pavellons- a on l’objecte autònom hauria de transitar.
Apart from the many interpretative contributions that the recent historiography has contributed to the state of the art in regards to the participation of the German Section at the International Exposition of Barcelona in 1929, this doctoral thesis offers an objective perspective of the events that took place between the first attempts of partition by the German government in October of 1927 and the final liquidation in autumn of 1930. A representation that is developed in three volumes – Space and Time, Architecture and Diconstructing the German Section – in a sequence that reconstructs the totality of the interventions of Ludwig Mies van der Rohe and Lilly Reich, in a new circular and open route in The Mountain of Montjuïc. Purpose intent is to calibrate the participation and significance of figures such as Georg von Schnitzler, as well as the authorship of Ludwig Mies van der Rohe and Lilly Reich in a temporary suspension of the work of art similar to the words of Marcel Duchamp: in advance, in retard. Towards the definition of a method where the legacy of the history of architecture offered to Mies and Reich an inventory for the definition of a new order within the 8 existing Palaces while the two ends -the 2 pavilions- where the autonomous object should circulate.
Ver tesis
