Abstract
La construcció de l’arquitectura per a la indústria entre els anys 1939 i 1969 a l’àrea de Barcelona, va suposar un repte per a tots els que hi van intervenir, ja que en un entorn de postguerra amb greus limitacions econòmiques, tècniques i culturals, va sorgir la necessitat de construir nous edificis industrials a Barcelona amb nous programes com ara la química, l’alimentació, l’electrònica o el motor i amb noves necessitats d’espais de grans dimensions, diàfans, lluminosos i ben ventilats. Barcelona es va convertir en un centre de producció estratègic per a la recuperació industrial local, però l’aïllament econòmic i cultural internacional, així com la deficient indústria de la construcció que havia alterat la guerra civil, va afectar especialment la producció dels productes més bàsics per la construcció, i per tant va limitar les possibilitats tecnològiques per a la construcció d’aquests nous espais pel treball, que van requerir ofici, professionalitat i sobretot d’esperit innovador als seus arquitectes per tal d’afrontar els nous reptes. Es presenta a continuació una recerca sobre algunes aportacions tècniques rellevants en la construcció d’aquests edificis que es va desenvolupar en una situació excepcional, de la que es pretén analitzar els protagonistes, les circumstàncies, els motors de la innovació, el context material i les limitacions normatives.
Access the thesis
